Llig, Informat i Debat                                                                

Després del silenci i la foscor de la nit vindrà el preludi de l´alba. Podran arrancar totes les flors però no podran apagar la primavera, i en cada racó neixerà una flor.

El Gatinvisible

La crisi dispara l’economia submergida del País Valencià al

26,5%, l’atur i la corrupció són les principals causes

22/05/2014

The New York Times publica els noms dels grans defraudadors espanyols LA BANCA , EL FRAU FISCAL I EL NEW YORK TIMES

29 de novembre de 2013

El New York Times ha anat publicant una sèrie d’articles sobre Emilio Botín , presentat per tal rotatiu com el banquer més influent d’Espanya , i President del Banc de Santander , que tenen inversions financeres de gran pes al Brasil , a Gran Bretanya i als Estats Units, a més de a Espanya. Als Estats .. Units . el Banc de Santander és propietari de Sovereign Bank . El que li interessa al rotatiu nord-americà no és, però , el comportament bancari del Santander , sinó el del seu President i el de la seva família , així com la seva enorme influència política i mediàtica a Espanya. Un indicador d’això últim és que cap dels cinc rotatius més importants del país ha citat o fet comentaris sobre aquesta sèrie d’articles al diari més influent dels EUA i un dels més influents del món . Una discussió important d’aquests articles és l’ocultació per part d’Emilio Botín i de la seva família d’uns comptes secretes establertes des de la Guerra Civil a la banca suïssa HSBC . Segons sembla , en els comptes de tal banc havia 2.000 milions d’euros que mai s’havien declarat a les autoritats tributàries de l’Estat espanyol . Però , un empleat de tal banc suís , despitat pel maltractament rebut per tal banc , va decidir publicar els noms de les persones que dipositaven els seus diners en aquesta banca suïssa , sense mai declarar en els seus propis països . Entre ells hi havia ni més ni menys que 569 espanyols , incloent a Emilio Botín i la seva família , amb grans noms de la vida política i empresarial : José María Aznar; Dolores Cospedal , Rodrigo Rato; Narcís Serra; Eduardo Zaplana , Miguel Boyer , José Folgado , Carlos Solchaga , Josep Piqué; Rafael Arias – Salgado , Pío Cabanillas , Isabel Tocino , Jordi Sevilla; Josu Jon Imaz , José María Michavila , Juan Miguel Villar Mir , Anna Birulés , Abel Matutes , Julián García Vargas , Ángel Acebes , Eduardo Serra; Marcelino Oreja … ) . Segons el New York Times , aquesta pràctica és molt comuna entre les grans famílies , les grans empreses i la gran banca . El frau fiscal a aquests sectors és enorme . Segons la pròpia Agència Tributària espanyola , el 74% del frau fiscal se centra en aquests grups , amb un total de 44.000 milions d’euros que l’Estat espanyol ( inclòs el central i els autonòmics ) no ingressa . Aquesta quantitat , per cert , gairebé arriba a la xifra del dèficit de despesa pública social d’Espanya respecte la mitjana de la UE -15 ( 66.000 milions d’euros ) , és a dir , la despesa que Espanya hauria gastar-se en el seu Estat del Benestar ( sanitat , educació , escoles bressol, serveis a persones amb dependència , i altres ) pel nivell de desenvolupament econòmic que té i que no es gasta perquè l’Estat no recull aquests fons . I una de les causes que no es recullin és precisament el frau fiscal realitzat per aquests col · lectius citats al New York Times . El resultat de la seva influència és que l’Estat no s’atreveix a recollir-los. En realitat , la gran majoria d’investigacions de frau fiscal de l’Agència Tributària se centra en els autònoms i professionals liberals , el frau fiscal representa -segons els tècnics de l’Agència Tributària de l’Estat espanyol – només el 8% del frau fiscal total . És també coneguda la intervenció d’autoritats públiques per protegir el Sr Emilio Botín de les indagacions de la mateixa Agència Tributària . El cas més conegut és la gestió realitzada per l’exvicepresidenta del Govern espanyol , la Sra De la Vega , per interrompre una d’aquestes investigacions . Però el Sr Botín no és l’únic . Com assenyala el New York Times , fa dos anys , César Alierta , president de Telefónica , que estava sent investigat , va deixar d’estar-ho . Com escriu el New York Times amb certa ironia , «el Tribunal va desistir de continuar estudiant el cas perquè , segons el jutge , ja havia passat massa temps entre el moment dels fets i la seva presentació al tribunal » . Una mesura que juga a favor dels fraudulents és la ineficàcia de l’Estat i la seva por a realitzar la investigació . Va ser ni més ni menys que el president del Govern espanyol , el Sr José M ª Aznar , que en un moment de franquesa va admetre que «els rics no paguen impostos a Espanya » . Tal tolerància per part de l’Estat amb el frau fiscal dels súper rics es justifica amb l’argument que , tot i que no paguen impostos, les conseqüències d’això són limitades perquè són pocs. El frau arriba a nivells de frivolitat . Es Ignora l’enorme concentració de les rendes i de la propietat existent a Espanya , un dels països on les desigualtats socials són majors i l’impacte redistributiu de l’Estat és menor . Els 44.000 milions d’euros l’any que no es recapten dels súper rics per part de l’Estat haguessin evitat els enormes retallades de despesa pública social que l’Estat espanyol està avui fent . Però una altra observació que fa el New York Times sobre el frau fiscal i la banca és el silenci que hi ha als mitjans d’informació sobre tal frau fiscal . Tal rotatiu cita Salvador Arancibia , un periodista de temes financers a Madrid , que va treballar per al Banc Santander , que assenyala com a causes d’aquest silenci el fet que el Banc Santander gasta molts diners en anuncis comercials , sent la banca un dels sectors més importants en el finançament dels mitjans, no només comprant espai d’anuncis comercials , sinó també proveint crèdits – aclareix el Sr Salvador Arancibia – » … mesures d’enorme importància en un moment com l’actual , on els mitjans estan en una situació financera molt delicada » . Per aquest motiu hagi de agrair al diari que s’atreveixi a publicar , perquè avui , articles com els que publica el New York Times i el meu propi, no tenen fàcil publicació al nostre país. És el que anomenen » llibertat de premsa» .

Vicenç Navarro , Catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra i Professor de Public Policy . The Johns Hopkins University

El País Valencia es queda sense mitjans de comunicació en la llengua pròpia

El PP utilitza la majoria a les Corts per decretar el tancament de RTVV

Vergonya cavallers, vergonya!

49 llumenetes a favor i 42 en contra. És el final de Ràdio Televisió Valenciana. L’hemicicle es torna mut i els diputats de l’oposició es giren d’esquena a la presidència. Des de la tribuna, la coreografia rep l’aplaudiment del comitè d’empresa. L’esquerra, recíproca, s’alça i els torna l’elogi. Mentrestant, la bancada del PP esdevé un jardí d’estàtues. Ningú no es mou ni respira. Un crit fosc comença a rajar des de moltíssimes goles: “¡No teniu vergonya!”, “¡Lladres!”, “¡Ens esteu destrossant les vides!”. Multiplicades per la immensa cúpula buida del parlament, les veus sonen esfereïdores. I la pedra renaix en carn. Carn en moviment. Els diputats del PP abandonen els escons a la carrera.
A fora, el drama escampa com un fum tòxic. Qui ho respira, brama, plora. Hi ha qui es du la samarreta a la boca com per ofegar el vòmit. És un caos de rostres fantasmagòrics. La locutora Amàlia Garrigós s’atropella contant que els policies els han sacsejat, espentat i identificat. Són pocs. Són els mateixos. Apenes un centenar dels 1.700 acomiadats. “Molts tenen por, estan cansats, han emmalaltit”. Reis Juan, periodista, busca posar nom a l’innomenable. La sensació de soledat i ràbia galopa com un virus. Hi ha qui roda d’abraçada en abraçada enmig d’una borratxera macabra. Hi ha qui es desencaixa poc a poc, com si bufara un aire contaminat de perplexitat i sulfúric. “La decisió més vergonyosa que pot prendre un president és furtar-nos l’autogovern”, relata Vicent Mifsut, del comitè d’empresa, dins del rogle de mitjans. És un últim intent erm de serenitat institucional enmig la derrota.

El País Valencià surt al carrer en defensa d’una RTVV necessària i viable

Amb aplaudiments i crits de “Fabra dimissió” ha començat la manifestació a València, que compta amb el suport de més de 160 organitzacions

Milers de valencians han eixit al carrer en protesta pel tancament de RTVV anunciat pel Govern valencià i en defensa d’una radiotelevisió pública, que segons els treballadors “és necessària i viable”.Amb aplaudiments i crits de “Fabra dimissió” ha començat la manifestació a València, que compta amb el suport de més de 160 organitzacions de tot tipus que s’han adherit a les manifestacions convocades pel Comité d’empresa de RTVV a València, Castelló i Alacant sota el lema ‘#*RTVVnoestanca. És la teua’.

Manifestació a Alacant

El manifest que acompanya la protesta destaca la importància de RTVV per a la preservació de la cultura, tradicions, identitat i llengua dels valencians. «Una llengua sense presència als mitjans de comunicació és una llengua condemnada a una mort lenta», assenyala. I continua: «Tenim dret a una ràdio i televisió publica i plural, com una eina de preservació del país i de vertebració democràtica. Eixa i no altra és la RTVV que reivindiquem i eixa RTVV és possible».

Manifestació a Castelló

El comitè insisteix que «són uns altres els qui han pervertit els objectius de RTVV i l’han convertida en una eina de manipulació i propaganda; són uns altres els qui l’han duta a la ruïna amb una gestió nefasta i els qui han buscat el benefici propi enlloc del benefici social».

«Ara volen tancar RTVV els mateixos que l’han portada a la desfeta econòmica i el descrèdit social i no ho han d’aconseguir. No reclamem tornar al passat, volem fer el futur, volem ser l’espill on es puguen mirar els valencians», conclou.

Fabra tanca RTVV després de 24 anys d´emissió

Un atac a tots els valencians a tenir dret a una radiotelevisó publica, i en la nostra llengua

Compleix així l’amenaça que havia fet el govern en cas d’anul·lació de l’ERO · El TSJ obliga la readmissió dels treballadors

El govern valencià ha anunciat el tancament definitiu d’RTVV. En un comunicat fet públic aquesta tarda, el govern
diu que, ´descartat el camí que havia emprès amb l’ERO, només li queda una via, que és la supressió del servei públic
de RTVV. Segons el Consell, la readmissió dels mil treballadors acomiadats amb l’ERO fa inviable la continuïtat
de l’ens. En el comunicat, diu que ‘només el cost de les despeses de personal d’una plantilla de 1.700 treballadors
implicaria aproximadament 72 milions d’euros, una quantitat a la qual caldria sumar la despesa de funcionament i
manteniment de RTVV, un cost que la Generalitat no pot assumir en aquests moments.’

D’aquesta manera, el govern compleix l’ amenaça que el vice-president José Císcar havia llençat, assegurant que si s’anul·lava l’ERO
caldria tancar la ràdio i la televisió públiques. El nucli dur del govern, amb el president Alberto Fabra al capdavant, s’ha reunit
d’urgència a Presidència poc després que el jutge de la sala social del Tribunal Superior de Justícia hagués anul·lat l’ERO, que va
deixar al carrer més d’un miler de treballadors. De moment, els treballadors afectats per l’ERO s’han autoconvocat davant de la seu
de Presidència per a fer una concentració de protesta.
L’únic precedent d’un tancament d’aquestes característiques d’una televisió pública s’ha vist enguany a Grècia, no sense una gran
polèmica. Pocs mesos després, el govern grec ha hagut de fer marca enrere a mitges i obrir una nova televisió pública, encara que
més reduïda.

La sentència del TSJ
La sentència del TSJ coneguda aquest matí estableix el ‘dret de reincorporació dels treballadors afectats en els llocs de feina
corresponents’. I argüeix que s’ha vulnerat la normativa dels ERO i drets fonamentals i llibertats públiques dels treballadors, atès que
una vegada confeccionada la llista dels afectats se’n van alterar els criteris, car se n’introduïren uns de diferents dels aprovats en la
decisió final de l’expedient. El magistrat diu que quan es van alterar els criteris ja hi havia hagut acomiadaments, i que això va causar
una situació de desigualtat entre els acomiadats i els qui encara estaven en procés.
La sentència també remarca que es va acabar aplicant la proposta inicial del consell d’administració, sense acceptar cap de les
presentades pels sindicats, que eren menys traumàtiques. I afegeix que RTVV, tot i el seu caràcter públic i ajustat a pressupost, tenia
l’obligació de negociar ‘de bona fe’.

El País Valencià lidera l’augment de la pobresa

Les desigualtats entre autonomies es dupliquen i la taxa d’atur de llarga durada es multiplica

29 d’octubre 2013

La pobresa a Espanya ha augmentat un 8% des de l’any 2008 , amb creixements més destacats a Canàries, el País Valencià , Andalusia i Aragó , i les desigualtats entre comunitats autònomes han crescut fins a gairebé duplicar-se.

Aquestes dades queden recollides en l’informe Desenvolupament humà i pobresa a Espanya , elaborat per l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques ( IVIE ) i la Fundació Bancaixa i presentat avui pels catedràtics Carmen Ferrer ( Universitat d’Alacant ) i Antonio Villar ( Universitat Pablo de Olavide ) .

Només tres comunitats milloren el 2011 respecte al 2008 : Navarra , País Basc i La Rioja , i els autors de l’estudi , que recull dades fins al 2011 , han assenyalat que respecte al 2008 hi ha un increment substancial de la pobresa , però en relació a 2006 el empitjorament és menor . La taxa d’atur de llarga durada ( més d’un any aturat ) , que mesura l’exclusió social , s’ha multiplicat per 7 entre 2006 i 2013 , i és més rellevant a Canàries i al País Valencià , i menor a Navarra, País Basc i Madrid .

La pobresa econòmica ( que mesura l’efecte renda i l’efecte atur ) ha crescut un 17% en el conjunt nacional entre 2006 i 2011 , i un 60% des de 2008 .

Segons els autors , des de 2006 els nivells de pobresa han empitjorat , encara que l’increment substancial es produeix des de l’any 2008 . Han explicat que les prestacions socials estan cobrint una part de la despesa de les famílies , i també cal tenir en compte que l’estructura social espanyola «fa que la crisi es suport millor que en altres països» al rebre suport per part de família i amics .

L’economia submergida té també una part de responsabilitat en aquesta qüestió , atès que existeix estabilitat social mentre s’està registrant una taxa d’atur del 27% , han opinat . Si es considera fins al present any , l’índex de pobresa hauria augmentat un dos per cent addicional al 8% , segons l’estimació del catedràtic Antonio Villar .

L’informe també analitza l’evolució del desenvolupament humà ( que inclou salut , educació i benestar material ) , que ha baixat un 4,4% des de l’inici de la crisi , més a Andalusia (6,4 %) i menys a Catalunya (2 , 7% ) .

Aquest índex ha sortit perjudicat quant a benestar material però , de moment , educació i salut no s’han vist afectats ja que requereixen d’una recessió més llarga .

En el cas de la salut , es veurà afectada si el sistema públic pateix un deteriorament important i la pobresa s’estén , mentre que en educació , la millora d’aquesta és deguda a l’augment de la taxa d’atur ( davant la falta d’ocupació , es continuen els estudis ) .

En el conjunt d’Espanya la desigualtat en desenvolupament humà ha augmentat en el període de crisi , així com en totes les comunitats , excepte Castella i Lleó , Galícia , Madrid , Catalunya i País Basc .

Durant la presentació , preguntats si els fons de cohesió han servit per atenuar les diferències regionals , Carmen Herrero ha assegurat que durant anys s’ha produït un procés de convergència que ha variat des de 2006 , i sobretot des de 2008 , i les diferències s’han accentuat .

En aquest aspecte l’estructura productiva de les comunitats ha pesat en aquestes diferències , com també el nivell educatiu , i Herrero ha assenyalat que la formació professional » no ha estat prou atractiva per omplir buits » al mercat laboral .

Sobre si les diferències entre comunitats es poden consolidar , han opinat que dependrà dels canvis que es facin en les estructures productives i de com es facin .

Herrero ha criticat que en gairebé tots els casos , les retallades que s’estan duent a terme són indiscriminats però no s’afronten «com un canvi estructural» i això està retardant la sortida de la crisi . Segons el parer de Villar , «no només quant, sinó com – es retalla – és l’important» , i ha afegit que ja no queda gaire espai per fer ajustos . S’ha mostrat partidari d’un reequilibri del sistema de finançament , i que els ciutadans tinguin una major percepció de la despesa pública , que prové de tots.

Un recent informe de l’organització benèfica Càritas va revelar que el nombre d’espanyols que viuen en l’extrema pobresa s’ha duplicat a prop de 3 milions de dòlars des que la crisi econòmica va esclatar. L’organització també va dir que la pobresa esdevé crònica, un terç dels 1,3 milions de persones que van ajudar en l’any 2012 havia estat confiant en els fullets de caritat durant més de tres anys.

El 13 de setembre, el Fons Monetari Internacional (FMI) que s’afegeix Espanya a una llista de països amb relativament grans desequilibris econòmics, dient que el deute públic continua augmentant al país. El govern espanyol ha estat durament criticat per les seves mesures d’austeritat, que estan colpejant a les classes mitjanes i de treball més difícils.

    La manifestació ‘País Valencià, dignitat!’ demana a Fabra que deixi de fer

Perdre el nord. Les conseqüències de la crisi al País Valencià

18 de juny de 2013

Una de les conseqüències més dramàtiques, i carregades de conseqüències de futur, de la crisi que començà el 2008, transmutada en una llarga depressió, és la separació creixent de l’economia valenciana respecte de la meitat nord, més avançada, de l’economia espanyola. El País Valencià ingressa amb pas ferm al grup de regions endarrerides, problemàtiques, deprimides, desarticulades. Al costat d’Andalusia, Canàries o Extremadura. Lluny del País Basc, Catalunya o Madrid. Tots els indicadors apunten en aquesta direcció.No sempre havia estat així, ni de bon tros. El País Valencià s’havia autopercebut durant molt de temps com una economia i una societat dinàmiques. El gran assoliment col·lectiu d’una agricultura intensiva, de regadiu,  marcà l’imaginari col·lectiu, i amb raó, perquè entre el darrer terç del segle XIX i fins a final dels anys 50 del segle XX, aquesta agricultura comercial i exportadora, amb un gran puntal en la taronja (però que incloïa així mateix els productes d’horta, altres fruites, l’arròs i el vi) fou la base d’una prosperitat relativa i determinava un contrast molt fort amb l’Espanya interior i meridional, en termes econòmics i socials. A més hi havia una incipient base industrial, amb presència important i arrelada en nuclis com Alcoi, Elx o València, i una tradició artesanal, de petits tallers i manufactures, que aviat capgiraria el conjunt de l’economia i la societat valencianes, amb una transformació (o revolució industrial) molt visible i poderosa a partir de 1966-68.A partir la dècada de 1970 el País Valencià comptava amb una economia de base industrial dinàmica que es beneficiava de la tradicional orientació exportadora. La democràcia i l’autonomia vingueren de la mà de programes inspirats en una reflexió profunda sobre l’estructura i les possibilitats de la indústria valenciana, sobre les seues mancances i problemes, aportant orientacions de política industrial ben enfocades. Fou l’època de l’IMPIVA i dels instituts tecnològics, de l’IVEX o del Parc Tecnològic. Hi havia plena consciència que la competitivitat no es podia basar eternament en salaris baixos i produccions indiferenciades. D’ací la insistència en l’augment del component tecnològic, del valor afegit, de la diferenciació dels productes, de les marques, de les xarxes comercials.Aquesta via presentava dificultats, sens dubte, però era l’única que podia aportar un futur sòlid, una transformació constant de l’economia valenciana que l’hauria situat en condicions de competir amb garanties en el món que es veia venir, molt més integrat i globalitzat.Però aquesta línia es va interrompre. I ara tot són lamentacions. Sens dubte el programa seriós d’aprofundiment en la via industrial, com s’apuntava, presentava dificultats importants. No s’havien escomès els grans entrebancs estructurals de l’economia valenciana: les comunicacions i el finançament, que a hores d’ara són encara assignatures pendents d’efectes altament perjudicials. L’esforç sostingut de millora educativa i tecnològica dóna fruits a llarg termini. La caiguda de barreres comercials, l’obertura exterior plena i la integració en grans espais econòmics, la reconversió obligada, deixaven fora de joc una part de la indústria valenciana, tant antiga (construcció naval, siderúrgia) com més recent. Calia aprofundir la reflexió i renovar els instruments, apostar per sectors amb futur, alguns gens presents entre nosaltres. La reinvenció i l’esforç s’imposaven. Com s’imposava també una actitud reivindicativa davant l’Estat en favor d’un finançament adequat i de la millora de les comunicacions.Tanmateix, es va optar per la via més fàcil, d’ençà que un espavilat de Cartagena reciclat a Benidorm es va fer amb el poder de la Generalitat, amb gran suport electoral i ampli consens entre les elits econòmiques valencianes, i va inaugurar l’època del descontrol en la despesa, de les grans obres i esdeveniments d’aparador, de l’abandonament de la via industrial, de l’exaltació de l’economia turística, i d’un auge sense precedents de l’obra pública i la construcció. L’agricultura reduïda a mínims, es pensava que l’economia podia girar al voltant del turisme i els serveis, però sobretot al voltant de la construcció i l’especulació immobiliària. Greu error. Sense una base industrial sòlida no hi ha serveis avançats ni creació de riquesa a llarg termini. La construcció s’esgota a ella mateixa. El turisme és important, però no deixa de ser un sector de baixa productivitat basat en serveis primaris. No pot ser la base d’una economia avançada.Ací s’origina, ací es troben les arrels del drama actual. La gran onada de prosperitat aparent i de disbauxa en la despesa i les inversions públiques sense càlcul de rendibilitat ni previsió de sostenibilitat futura van amagar els problemes de fons de la nostra economia i societat. Els diners fàcils van ocultar els greus problemes que indefectiblement acabarien esclatant. És evident que tot això s’inscriu en un context més ampli, amb l’euro, la desregulació dels mercats financers,  l’entrada de capitals en cerca de beneficis fàcils, l’especulació, la bombolla immobiliària arreu i especialment al litoral mediterrani, la falta de visió dels governs de l’Estat, el fracàs de les institucions de control com el Banc d’Espanya, etc., etc. Però hi ha una responsabilitat valenciana, pròpia i específica, que no s’hi val a amagar.I així ens trobem avui, amb un 25% d’atur, per damunt de la mitjana espanyola, i només per darrere d’Andalusia i Canàries. Amb un 52,4% d’atur juvenil, el més alt per darrere d’Andalusia. Amb un retrocés del PIB valencià del 2,07% entre 2008 i 2011, una caiguda que duplica la mitjana espanyola. Amb un PIB per habitant, a final de 2011, de 20.583, quan el del País Basc és de 31.288, el de Madrid 29.731, el de Catalunya 27.430 i la mitjana espanyola de 23.271 (i la de l’Europa dels 27 de 25.134). Pèrdua de pes econòmic en el conjunt de l’estat, greus dificultats en tots els sectors, fallida tècnica de les finances de la Generalitat, endeutament altíssim, insuficiència palesa dels recursos públics. I per si fos poc, desaparició del sistema financer propi dels valencians, amb la volatilització de les Caixes d’Estalvi (CAM i Bancaixa) i del Banc de València, saquejades i malvenudes. I a més es pot constatar la persistència dels problemes estructurals de fons, perquè no s’avança en la solució del Corredor Mediterrani, ni hi ha perspectives d’aconseguir un finançament just que resolga la cruel paradoxa d’aportar molt més del que es rep, en una proporció injusta que prolonga un espoli de conseqüències letals. Al pas que anem, el País Valencià pot perdre definitivament el nord.No està gens malament el balanç econòmic del govern del PP, de Zaplana a Camps, i fins a Fabra. Han arruïnat l’economia valenciana. I han arruïnat la imatge exterior dels valencians, amb els seus excessos irracionals i el rosari de casos de corrupció (Gürtel i Orange Market, finançament il·legal, Carlos Fabra, Brugal, Emarsa, capítol valencià del cas Nóos, cas Cooperació i Rafael Blasco, els 9 o 10 imputats del grup popular a les Corts Valencianes, etc., etc.). Les elits valencianes que tan alegrement els van donar suport i els van riure les gràcies (i alguns bé que se’n van beneficiar), s’ho haurien de repensar. Però sobretot s’ho haurien de repensar els valencians i valencianes, que s’han quedat amb les butxaques buides. Caldrà reconstruir la raó democràtica i bastir sense por un programa de redreçament econòmic realista i ambiciós. L’esquerra, en el sentit més ampli i plural, les forces progressistes i valencianistes, haurà de fer-ho. I haurà de combinar el paradigma redistributiu que li és propi amb propostes de futur, sector per sector, que toquen de peus a terra. Adaptades a les nostres possibilitats en un món més complex i més competitiu. I amb una herència d’endeutament terrible. A més, conscients que moltes palanques de política econòmica no estan en mans dels governants que podem elegir. Ara bé: n’hi ha que sí, i caldrà encertar.La responsabilitat és molt alta, de dimensió històrica.

El País Valencià, un dels territoris més afectats per la desertització

Un terç del territori de l’Estat està afectat

La desertificació és un procés important especialment en el terç inferior peninsular.

16 de juny de 2013

En les regions de clima mediterrani, la desertització es produeix per condicions climàtiques semiàrides, sequeres estacionals, extrema variabilitat de les pluges i pluges torrencials, ha manifestat el degà del Col·legi d’Enginyers de Monts, Carlos del Álamo amb motiu de la celebració demà del Dia Mundial contra la Desertització.   «En aquestes condicions els sòls es tornen pobres amb una tendència a l’erosió, si s’afegeix un relleu abrupte amb vessants escarpades, incendis forestals i sobrpasturatge, el resultat és un procés irreversible de pèrdua de sòl fèrtil durant centenars d’anys», ha afirmat del Álamo.   En aquesta línia, el degà ha insistit que «la sobreexplotació d’aqüífers i el mal ús de l’aigua disponible» agreugen el fenomen i dóna origen als extensos territoris en els quals es desenvolupa la desertització.   Segons dades del ministeri de Medi ambient, a l’Estat espanyol el risc desertització ʹmolt altʹ afecta un 2,03% del territori, mentre que el risc ʹalt i mitjàʹ afecta el 15,82% i el 19,20% del territori respectivament.   Les comunitats que pateixen aquest procés en major o menor mesura són el País Valencià, Murcia, Andalusia, algunes illes de les Canàries com El Hierro o Fuerteventura, àrees de l’interior d’Aragó i Catalunya i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla entre d’altres.   Per a mitigar els efectes de la desertització Carlos del Álamo ha advocat per boscos ʹben gestionatsʹ, eina imprescindible per a lluitar contra la desertització.   Per a Alberto Fernández, expert en política d’aigua de l’organització ecologista WWF, la desertificació és un procés ʹimportantʹ especialment en el terç inferior peninsular que ho pateix a causa de la pèrdua de la capacitat del sòl de mantenir la vegetació.   Per a Fernández, les retallades pressupostàries del Govern deriven cap a una aturada gran en la restauració vegetal i ha criticat l’actuació de les comunitats autònomes que han reduït les inversions en la protecció del sòl.   En aquesta línia, des de WWF han reclamat que en les negociacions de la reforma de la Política Agrícola Comuna (PAC), la proposta de l’Estat es dirigisca a una major protecció de l’aigua i el sòl en sintonia amb Europa que demana una ʹtornada cap al verdʹ de la política agrària.   La desertització no solament afecta l’Estat espanyol: segons el Programa de les Nacions Unides pel Medi ambient (PNUMA), aquest procés perjudica la quarta part del planeta, uns 250 milions de persones, i danya els mitjans de vida de més de mil milions d’habitants d’uns cent països en reduir l’agricultura i la ramaderia.

El dèficit del País Valencià va arribar al 3,45 %, el més alt de les autonomies

El del conjunt de les administracions públiques va sumar 70.822 milions d’euros el 2012 i va aconseguir el 6,74 % del PIB

El dèficit del País Valencià va aconseguir el 3,45 % en 2012, el més alt de les autonomies, enfront de l’objectiu previst de l’1,5 %.
 Les comunitats autònomes van tancar l’exercici de 2012 amb un dèficit de l’1,73 %, la qual cosa suposa una desviació del 0,23 punts de l’objectiu previst, que era de l’1,5 %, segons ha avançat el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro.

El País Valencià tanca 2012 amb 569.735 parats després de baixar 5.204 al

desembre

4 de gener de 2013

Les dades de l’atur del passat mes de desembre posen al País Valencià al tercer lloc de les comunitats que han registrat una disminució pel que fa al nombre d’aturats.. Així, la desocupació registrada al País Valencià ha baixat en 5.024 persones al desembre respecte al mes anterior, un 0’91%.

Gairebé 17.000 famílies valencianes han estat desnonades des que va començar la crisi

El País Valencià celebra un Aplec del Puig amb regust electoral

 

L’economia del País Valencià pateix la major contracció

Catalunya segueix sent la major economia d’Espanya tot i que evoluciona pitjor que Madrid.

 Vuit autonomies tanquen l’any passat amb dades positives de creixement amb Canàries al capdavant.

20 abril 2012

L’economia del País Valencià va ser la que més va patir els embats de la crisi durant els darrers anys, tal com reflecteixen les dades del PIB regional que ha publicat avui l’INE. Segons aquesta estadística, el producte interior brut valencià es va reduir un 2,07% entre 2008 i 2011, fins a acabar l’any passat a 20.583 euros per habitant. Vuit autonomies van evolucionar en aquest període pitjor del que ho va fer el conjunt de l’economia espanyola, que va veure com a PIB va caure en un 1,05% en els últims quatre anys. A la banda contrària, la que millor va capejar el deteriorament econòmic va ser la ciutat autònoma de Melilla, l’economia només va baixar un 0,13% entre 2008 i 2011, seguida de Castella i Lleó, amb una retallada del 0,24%, i de la ciutat autònoma de Ceuta i Navarra, totes dues amb un descens del PIB del 0,33%. Atenent al PIB nominal per habitant a tancament de 2011, la primera posició l’ocupa País Basc, amb 31.288 euros per habitant, seguida de la comunitat de Navarra (amb 30.068 euros), Madrid (amb 29.731 euros) i Catalunya (amb 27.430 euros per habitant). Les regions amb menor renda per ciutadà van ser Extremadura (amb 16.149 euros), Andalusia (amb 17.587 euros) i Melilla (amb 18.454 euros. La mitjana nacional el 2011 es va situar en 23.271 euros i la dels 27 països de la Unió Europea en 25.134 euros per habitant. Set comunitats autònomes van superar el registre nacional i, amb l’excepció de les Illes Balears, les altres sis es van situar per sobre del registre mitjà europeu. A més de l’evolució, l’INE ha donat a conèixer el valor brut de les seves economies. Aquest retrat, elaborat de moment amb dades provisionals, manté a Catalunya al capdavant de totes elles amb un PIB superior als 200.323.000, encara que des de 2008 ha perdut més terreny que Madrid per culpa de la crisi, l’economia registrava al tancament de 2011 un valor brut equivalent a 189.431.000 d’euros.

UN DE CADA TRES JOVES VALENCIANS ESTÀ EN RISC DE POBRESA

Joves: el quart món que Fabra amaga

La joventut i la infantesa són els dos col·lectius més vulnerables, segons un informe de Cáritas i la Universitat CEU-Cardenal Herrera. Fabra diposita la confiança en la nova reforma laboral i, amb el fracàs escolar i l’atur disparats, reafirma que les seues prioritats són l’ocupació i la formació “del futur de la societat”.

20 març 2012

«Ja estem invertint en la formació i la preparació dels nostres joves i continuarem treballant perquè troben el projecte personal i professional que busquen». Amb aquestes paraules se li omplia la boca d’orgull la setmana passada, en un acte amb els empresaris de la Cambra de Comerç d’Alacant, a Alberto Fabra. Les declaracions passaven quasi desapercebudes, diluïdes entre els actes de la Magdalena i les Falles, als quals el món polític i periodístic dedicava quasi en exclusiva l’atenció. I entre l’escassesa informativa, com per fer el contrapés al discurs oficial, es colaven també unes dades alarmants: un de cada tres joves valencians està ja en risc de pobresa.Just la mateixa setmana que El País pegava una bufetada de realitat al gran públic en forma de serial de reportatges —“Mileuristes? Ja ho voldrien, molts!”—, l’informe Pobresa i privació a la Comunitat Valenciana i Espanya: l’impacte de la Gran Recessió revelava que el risc de pobresa entre la joventut valenciana ha passat de situar-se d’un 14,8% a un 29%.Tanmateix, el president de la Generalitat, afirmava sense que li tremolara la veu que la nova reforma laboral de Rajoy i les mesures aplicades pel Consell “agiliten la incorporació dels joves al mercat laboral” perquè els joves «són el futur de la societat» i qualificava de «prioritària» l’ocupació juvenil. «La nostra lluita ha de ser acabar amb l’atur, generar confiança ajudant a les empreses a crear ocupació«, remarcava Fabra. «Una lluita sense treva- insistia– fonamental i bàsica en la qual hem d’estar tots implicats«.La realitat és que si per a Fabra l’ocupació és un objectiu prioritari, en alguna cosa està errant l’estratègia el seu partit.

Un de cada quatre joves valencians té dificultats per arribar a fi de mes; un de cada dos no pot fer front a despeses imprevistes, i els retards en aigua, llum, hipoteca o lloguer, pràcticament tripliquen la mitjana Lluny de solucionar una situació que eixampla la bretxa de les desigualtats entre els valencians, i que provoca bosses d’exclusió -xicotets quarts mons al “primer món”-, l’estudi de l’Observatori d’Investigació sobre la Pobresa i l’Exclusió posa blanc sobre negre un nou perfil de pobre: els que hui són joves; amb titulació acadèmica superior o sense; amb escasses oportunitats per a independitzar-se de la llar familiar; amb rares possibilitats de feina. Pobres i joves; una generació truncada per a la qual als amants de l’eufemisme, per increïble que parega, no se’ls acaben les etiquetes. En efecte, dels col·lectius vulnerables estudiats per l’Observatori -integrat per la Universitat CEU Cardenal Herrera, Càritas i la Fundació Foessa-, la joventut valenciana és el més afectat per la pobresa, seguida per la infantesa. Pitjor encara si ets dona La situació es complica encara més si a més de jove, ets dona: segons l’estudi, el col·lectiu femení presenta un risc de pobresa major (més del doble que el masculí). A més, un de cada quatre joves que són sustentadors de la seua llar, està a l’atur, i els que treballen, o ho fan de manera inestable o precària: el 26,7% tenen contracte temporal i el 6,6% a temps parcial. Segons revela l’estudi, un de cada quatre joves valencians té dificultats per arribar a fi de mes; un de cada dos no pot fer front a despeses imprevistes, i els retards en aigua, llum, hipoteca o lloguer, pràcticament tripliquen la mitjana. La taxa de privació d’aquests i altres béns és la major de totes els grups d’edat, i els valencians superen la mitjana estatal en huit punts. Pel que fa a la pobresa infantil (menors de 16 anys), és també superior en tres punts a la mitjana, ja que arriba al 24%. Segons Eduardo Esteve, professor de la Universitat CEU Cardenal Herrera i autor de l’informe, actualment, del conjunt de la població valenciana, el 20% és pobra. Garantir el dret d’habitatge i el treball estable L’informe proposa un conjunt d’iniciatives per millorar la situació dels col·lectius vulnerables, com ara reorientar la política actual d’habitatge per garantir el dret que contempla la Constitució. També suggereix una reforma laboral; una, en concret, que afavorisca l’estabilitat. Per als majors, proposa un sistema de pensions sostenible, eficient i equitatiu, i desenvolupar una estratègia per als col·lectius amb pensions més reduïdes. També el VI Informe sobre la Pobresa en València de la Casa Caritat constata que, fruit de la manca d’oportunitats i de les polítiques errades que no han generat lloc de feina, en l’últim any ha aparegut nou perfil de pobres: les famílies de pares joves, amb fills menuts al seu càrrec, en les quals cap dels dos membres de la parella té feina. Mentre les condicions de vida de la joventut valenciana disminueixen, Fabra assegurava la setmana passada que «ja estem invertint en la formació i la preparació dels nostres joves i continuarem treballant perquè troben el projecte personal i professional que busquen». El president no sembla voler adonar-se tampoc que governa una autonomia amb una de les pitjors xifres de fracàs escolar de l’estat –frega el 40% l’abandonament educatiu als 18 anys-, i el pla de xoc per frenar-lo tantes vegades anunciats haurà d’esperar, una vegada mes, el curs escolar vinent.

MITJANÇANT EL MINISTRE QUE EL PPCV VA VENDRE COM LA QUOTA VALENCIANA

A MARGALLO ENCARA NO LI HAN ACUSAT DE DANYAR LA IMATGE DELS VALENCIANS

El govern Rajoy reconeix el malbaratament realitzat pel PPCV al País Valencià

Mentre Fabra no es desmarca del llegat de Camps i de Zaplana, el ministre García-Margallo utilitza la gestió dels governs valencians del PP com a exemple més destacat del balafiament d’algunes autonomies.

6 març 2012

Per a qualsevol ciutadà mínimament informat és una obvietat, però acostumats a la laxitud habitual mostrada pels seus companys de files respecte dels errors executats pels seus, les declaracions del ministre d’exteriors, José Manuel García-Margallo, que assenyalava ahir la gestió dels governs valencians del PP com a exemple del balafiament d’algunes autonomies espanyoles en els últims anys, com a mínim criden l’atenció.«Gran part de les comunitats autònomes han fet despeses bastant absurdes. Espanya és l’únic país del món en què hem inaugurat aeroports per als vianants, per a posar-ne un exemple», declarava García-Margallo entrevistat en el matinal de la Cope en referència a un projecte identificable exclusivament amb l’aeroport de Castelló impulsat per Carlos Fabra amb el suport de Francisco Campsi el llavors alcalde de Castelló, Alberto Fabra.Però si açò no resultava un exemple clar de balafiament, n’afegia un altre. «Jo he vist que la Comunitat Valenciana ha arribat a tenir a Brussel·les més de 60 persones —»Quina barbaritat!» interpel·lava Pedro J. Ramírez en el seu paper de tertulià—. Jo no he trucat mai a l’oficina de la Comunitat Valenciana, perquè em resultava més senzill agafar el telèfon i parlar amb el conseller de torn«, assenyalava evidenciant el malbaratament en sous en personal inútil.

«Jo no he trucat mai a l’oficina de la Comunitat Valenciana de Brussel·les, perquè em resultava més senzill agafar el telèfon i parlar amb el conseller de torn», assenyalava evidenciant el malbaratament en sous en personal inútil No obstant açò, en l’entrevista, Margallo també va assumir línies defensades pel PP valencià per a justificar el seu dèficit, com el milió de ciutadans de més pel qual no va rebre transferències de l’Estat per a la despesa pública que comporten. Així doncs, el ministre va exercir en l’espai com la quota valenciana del PPCV que el partit amb seu en el carrer Quart va reivindicar quan Rajoy va deixar els seus sense un lloc digne en al govern, encara que assenyalant el que el president Alberto Fabra, hereu dels comptes deficitaris resultat d’eixa gestió, s’obstina a negar. Sorprenentment, al tancament d’esta edició des del Consell ningú havia acusat el ministre de «danyar la imatge» de la Comunitat Valenciana, com fan amb tot aquell que diu el mateix que ell. També van enganyar Rajoy? Malgrat tot, el discurs general no va variar, malgrat les evidències, del que manté el PP en el govern central. «El càncer és major del que s’havia previst fa sis mesos» va assegurar García-Margallo, a causa —com va remarcar— del deute ocult de les economies. No obstant açò, per al ministre la responsabilitat va ser del govern central, ergo de Zapatero, perquè «és el que respon a Brussel·les i el que té potestat» per a controlar les autonomies. Respecte del fet que estes, com la valenciana, mentiren al govern central sobre l’estat real del seu deute, García-Margallo no hi va apuntar res. En tot cas, caldria deduir de la sorpresa del govern de Rajoy, que Camps i, com a mínim el seu vicepresident econòmic, Gerardo Camps, tampoc no van informar Rajoy del forat creat pel seu govern en els comptes de la comunitat. Però, malgrat la mentida o l’evident ineficiència de tots dos, el primer manté el seu carnet del partit i la seua condició de diputat autonòmic, mentre l’altre roman de diputat ras al Congrés a sou de tots els ciutadans de l’estat espanyol.

Islàndia perdona el deute hipotecari d’un quart de la població

La majoria dels deutes hipotecàries dels islandesos queden perdonades.

2 de març de 2012

Islàndia té el rècord en el perdó del deute hipotecari de tots els països. La majoria dels deutes hipotecàries dels islandesos queden perdonades. Després de les protestes de gran part del país contra els seus líders polítics i banquers durant l’any 2009, a causa el col · lapse econòmic i la ruïna financera esdevinguda el 2008, finalment han obtingut una resposta positiva. Els bancs de l’illa acaben de perdonar el deute hipotecari d’un quart de la població, que és l’equivalent al 13% del PIB nacional, segons un informe publicat aquest mes per l’Associació de Serveis Financers de Islàndia. «Podem afirmar amb seguretat que Islàndia té el rècord del món en el perdó del deute hipotecari», ha declarat Lars Christensen, economista en cap de mercats emergents de Danske Bank. Un acord entre el Govern i els bancs del país,-en part controlats per l’Estat-, ha permès el perdó del crèdit hipotecari que en moltes ocasions superava el 110% del valor dels seus habitatges. D’altra banda, el Tribunal Suprem islandès també ha declarat il · legals els préstecs hipotecaris que estaven lligats a monedes estrangeres, per tant, aquests hipotecats tampoc hauran de patir la devaluació de la seva pròpia moneda. «Sense aquesta ajuda d’emergència al deute de les llars, els propietaris d’habitatges s’haurien vist enterrats sota el pes dels seus crèdits després que la ràtio deute / ingressos arribés el 240% el 2008» explica Thorolfur Matthiasson, professor d’economia a la Universitat d’Islàndia a Reykjavik.

El  vertader problema que tenen a Europa Per Paul Krugman

Standard & Poor’s rebaixa el deute de la Generalitat valenciana a bo porqueria

L’agència atribueix la decisió a les «incerteses sobre el suport del Govern» central

28 de gener de 2012

L’agència de qualificació Standard & Poor’s (S&P) ha rebaixat el deute de la Generalitat valenciana des de BBB- a BB, cosa que equival a bo porqueria, a causa de les «incerteses sobre el suport del Govern» central, segons un comunicat de l’entitat. A més, manté la situació del deute en perspectiva negativa, que reflecteix, entre altres factors, la possibilitat d’una nova rebaixa de la qualificació si el Govern central no fos capaç, a llarg termini, d’ajudar les autonomies espanyoles a corregir els desequilibris.

Segons els analistes de S&P, el País Valencià  «té un perfil creditici debilitat, amb alts dèficits fiscals, una alta càrrega de deute i accés limitat al finançament extern més enllà de l’assistència financera del Regne d’Espanya».

 

No és el País Valencià que voliem

L’exclusió social és cada dia més present al País Valencià. Els desnonaments es multipliquen i les cues per aconseguir aliments, roba o alberg a les cases de la caritat, Càritas i altres organitzacions no governamentals són freqüents. La Generalitat Valenciana està al borde del col.lapse financer, ni pot pagar les fàrmacies, ni tampoc als proveedors, o els col.legis, la CAM i el Banc de Valéncia s’han enfonsat i els valencians són cada dia més pobres.  Ademés hem venut Bancaixa per quatre perres al centralisme madrileny. En la reforma de l´estatut del 2006 ni el PP valencià, ni el PSPV-PSOE vaien ser reinvindicatius en quan al finançament, ni tampoc vaien demanar la deuta històrica. S´han fet molts errors durant aquestos 16 anys, i des de que està el PP governant al País Valencià llevant d´aquesta última etapa amb Fabra que han fet front comú amb Catalunya i altres territoris per a demanar el corredor del mediterrani, s´ha malgastat el temps en un discurs anticatalanista i d´enfrontament amb Catalunya que l´únic que ha aconseguit és que l´economia valenciana s´enfonse més. Unes polítiques equivocades d´una classe política mediocre que ha permés la corrupció, i que ha manipulat els mitjans de comunicació públics ademés d ´haver portat a milers de valencians a la pobresa i al desconcert. Quan era hora no vaien exigir el finaçament que tocava, ni vaien blindar les inversions estatals com si ho vaien fer a Catalunya o Andalusia, ni vaien exigir el que ens corresponia i ara que podem esperar d´ells? L’ ‘unic que no han pogut controlar és el temps que ara està al nostre favor,  ja que a mesura que passa el temps vegem que teniem molta raó que anaven malament. La indústria valenciana apareix gairebé desmantellada, i els preus a què es paguen els productes agrícoles fa insostenible l’agricultura valenciana. Ademas l’economia valenciana dels últims anys s’ha basat en la pura especulació urbanística i el turisme de poca qualitat, mentre s’han tancat moltíssimes empreses per impagaments de la mateixa administració valenciana. Però ara damunt hem perdut tot el poder financer,  i els nostres empresaris estan ofegats.  Les futures generacions de valencians que encara no han nascut pagaran el desgavell d’ aquesta classe política corrupta que encara ens governa. No és aixó companys, no és el país pel que vaien tenir tants anhels, somnis i tantes esperances. Serà la comunitat d´aquesta gentola que no coneixen la vergonya, però aquest no pot ser el nostre país. Els valencians ja no ens podem permetre el luxe de fer el ridícul tal com estan les coses.

El Gatinvisible

Tweet

Batalla d’Almansa

Batalla d’Almansa Guerra de Successió Espanyola Batalla d’Almansa, recreada per Ricardo Balaca en 1862, i que es pot contemplar al Congrés dels Diputats de Madrid Data 25 d’abril de 1707 en Almansa    Batalla d’Almansa Bàndols Monarquia Hispànica Regne de França Arxiducat d’Àustria Gran Bretanya Regne de Portugal Províncies Unides Comandants Duc de Berwick Vescomte de Galway Marquês das Minas Forces 20.000 Infanteria 8.100 Cavalleria 20 peces d’artilleria 16.800 Infanteria 6.000 Cavalleria 24 peces d’artilleria Baixes 3.000 baixes 6.000 baixes 5.000 presoners Batalla anterior Batalla posterior Batalla de Torí Batalla de Toulon

Front peninsular (1702-1713) Guerra de Successió  •  Categoria Campanya naval Cadis – Vigo – Barcelona 1704 – Presa de Gibraltar – Vélez-Màlaga Contraofensiva borbònica de 1704 Setge de Gibraltar – Cabrita Aixecament austriacista Congost – Montjuïc – Barcelona 1705 – Sant Mateu – Múrcia Contraofensiva borbònica de 1706 Vila-real – Xàtiva 1706 – Barcelona 1706 Ofensiva austriacista Valencia de Alcántara – Albuquerque – Alcántara – Ciudad Rodrigo – Badajoz – Madrid 1706 Contraofensiva borbònica de 1707-1708 Cuenca – Almansa – Xàtiva 1707 – Dénia – Lleida – Morella – Ares – Tortosa Ofensiva austriacista de 1710 Almenar – Monte de Torrero – Madrid 1710 Contraofensiva borbònica de 1710-1712 Brihuega – Villaviciosa – Girona 1711 – Prats de Rei- Cardona 1711 – Girona 1712 Pau d’Utrecht Tractat d’Utrecht 1713 VPHISMILCAT  •  Història militar de Catalunya

En la Batalla d’Almansa (25 d’abril del 1707), les tropes de Felip V (net de Luis XIV de França) derroten les de l’arxiduc Carles d’Àustria en el context de la Guerra de Successió. Això comportarà que Castella ocupi el Regne de València per dret de conquesta, perdent així el Regne de València tots els furs concedits fins a la data i essent-los imposats els Decrets de Nova Planta.

Al País Valencià, avui dia encara perdura la dita Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança, rememorant aquesta derrota. Altres dites com ara «De ponent, ni vent ni gent, ni casament«, poden estar relacionats, encara que el seu origen siga diferent a la derrota d’Almansa.

Antecedents

Preveient la mort de Carles II de Castella sense descendència, les principals potències europees van proposar un príncep elector de Baviera, amb el conseqüent repartiment de possessions entre aquestes potències. Però aquest mor, i Carles II en el darrer testament abans de morir proposa Felip d’Anjou. Felip entra a Barcelona el 2 d’octubre i les Corts finalment es taquen el 14 de gener de 1702 amb el jurament de les constitucions catalanes pel Rei. Els aliats proposen l’Arxiduc Carles i comencen les hostilitats.

Pres Gibraltar pels britànics, a l’agost del 1705 l’arxiduc embarca a Lisboa en direcció al Mediterrani. S’atura a Altea on és proclamat Rei i la revolta valenciana dels maulets es propaga liderada per Joan Baptista Basset. Mentrestant, i esperonats constantment pel príncep Jordi de Darmstadt, escamots armats barren el pas als borbònics a la plana de Vic i en la Batalla de Montjuïc capturen la fortalesa, que seria fortificada i usada per bombardejar la ciutat de Barcelona, que envoltada de les tropes aliades de Lord Peterborough va capitular el 9 d’octubre de 1705, de manera que el 22 d’octubre entra a Barcelona l’Arxiduc Carles, que el 7 de novembre de 1705 jura les constitucions catalanes, nomenat Carles III. Lord Peterborough avança cap a València i a finals d’any, l’arxiduc ja controla la major part de Catalunya i el Regne de València.

Entretant, els borbons es reorganitzen i el seu exèrcit avança des de Lleida, Girona i pel mar en direcció a Barcelona. Felip V havia perdut els territoris de les Províncies Unides, Milà i el Regne de Nàpols. Tot i això, els filipistes rebien reforços castellans i les tropes comandades pel Duc de Berwick, i forcen a l’exèrcit austriacista a abandonar Madrid i refugiar-se al País Valencià. L’exèrcit aliat es va retirant fustigat per l’exèrcit borbònic, i finalment decideixen plantar cara i formen davant d’Almansa.

Les unitats dels combatents són els batallons d’infanteria (400 homes) i els esquadrons de cavalleria (100 cavallers), que s’agrupen en regiments i en brigades. Els dos exèrcits es despleguen cara a cara al llarg de 6,5 km, on els aliats alineen 42 batallons d’infanteria i 60 esquadrons de cavalleria, enfront dels 50 batallons i 81 esquadrons de cavalleria dels franc-espanyols, ambdós en dues línies files de profunditat.

La batalla s’inicia a les 15 hores, amb el foc de l’artilleria. Les tropes aliades, cansades, en inferioritat numèrica i mal dirigides, es trenquen entre el centre i el flanc dret amb els embats de la cavalleria francesa, mentre en el flanc esquerre la superioritat numèrica de la cavalleria francesa també determina la fugida de les tropes aliades. El flanc central durant els primers moments de la batalla infligeix moltes baixes, però acaba fugint una vegada perduts els flancs esquerre i separat del flanc dret, que es va rendir a les 17 hores.

Conseqüències

La victòria felipista a Almansa significà un gran pas en la consolidació de la dominació d’Espanya pels Borbons. Amb el principal exèrcit pro Habsburg a la península, el duc d’Anjou va guanyar la iniciativa i va conquerir el Regne de València. A partir de llavors, només Catalunya i les Illes continuarien fidels a Arxiduc Carles, car el propi Arxiduc i els anglesos es van desinteressar del conflicte, firmant el Tractat d’Utrecht el 1713. La guerra s’allargaria fins el 1715 amb la rendició de les Pitiüses.

Finalitzada la guerra, el monarca va mamprendre llavors una profunda reforma administrativa de l’Estat de caràcter centralista, les línies més significatives de la qual van ser l’enfortiment del Consell de Castella i al 1716 el Decret de Nova Planta a la Corona d’Aragó, pel qual dissolia les seues principals institucions i reduïa al mínim (o més be eliminava) la seua autonomia.

La Batalla d’Almansa va suposar un punt important a la història. Successos posteriors com la cremada de la ciutat de Xàtiva van distanciar encara més al poble dels territoris de la Corona d’Aragó dels borbons i els seus partidaris amb lluites a ciutats com Alcoi, Dénia o Alacant.

 

La Batalla d´Almansa del 25 d´Abril del 1707

Del 25 d´Abril de l´any 1707 al 25 d´Abril de l´any 2009, i encara ara molts de nosaltres estem lluitant per un País Valencià més lliure i solidari. Recordem la frase” Quan el mal vé d´Almansa a tots ens alcança”. Recordem les nostres morts que vaien defensar les llibertats nacionals del País Valencià davant de les agressions borbòniques en aquell dia tan trist.

Felip V el Borbó
Un poble que no recorda la seva història, és un poble condenat a desparèixer com a poble. Un poble que perd el seu territori, és un poble que perd la seva identitat i la seua cultura.

 

Tweet

Les administracions públiques valencianes, els ajuntaments, les diputacions i la Generalitat, com també l’Estat, tenen, d’acord amb la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, el compromís irrenunciable en la recuperació del nostre idioma. Segons el nostre ordenament jurídic, la Generalitat és subjecte fonamental d’aquest procés de normalització lingüística,  i per tant té el deure de retornar la nostra llengua a la categoria i el lloc que mereix. Encara que han passat vint i cinc anys des de l’aprovació de la Llei d’Ús són molts els àmbits on ara mateix no ha canviat la situació de deixadesa i deterioració en què es troba el valencià, segons diu aquesta Llei, en bona mesura perquè la Generalitat, que s’hauria de trobar al capdavant del procés normalitzador, incompleix l’acord que les Corts Valencianes aprovaren en el seu dia.

Els exemples són constants, que no cal fer una exposició llarga. Tan sols cal visitar els centres de salut, fer una ullada a moltes publicacions oficials o a les mateixes webs de les conselleries, i ens adonem compte de la situació de subordinació en què es troba el valencià en front del castellà, la quál és palpable en tots els àmbits. És tal volta en l’àmbit local, que sempre és el més proper al ciutadà, allà on aquestes situacions són més detectables.

Tweet

 Seguiu l´enllaç per un recorregut: http://youtu.be/VYF-d9PGHro

Benigembla és un poble de la Vall de Pop, situat al l’interior de la Marina Alta, és un poble carregat de tradició i història, però mirant cap el futur. Diverses investigacions realitzades en les pintures rupestres del Pla de Petracos (antic poblat morisc, situat a 7,5 km de Benigembla en direcció a la Vall d’Ebo), demostra que la zona fou poblada des de la prehistòria. Aquestes pintures rupestres d’art llevantí i macroesquemàtic, han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO en 1998, i tenen uns 8000 anys d´antiguitat. El jaciment amb art rupestre del Pla de Petracos es troba a vora de 500 m sobre el nivell del mar, en el marge esquerre del Barranc de Malafí. Es composa de vuit abrics, cinc dels quals presenten motius pintats perfectament visibles. El Pla de Petracos és un dels millors jaciments amb art rupestre del País Valencià. En el l’any 2005 la Generalitat Valenciana declara el Pla de Petracos parc d’interès cultural.

El poble de Benigembla és d’origen àrab, després de la conquesta es mantingué la població que, poc abans de la seua expulsió, s’acostava als 200 habitants. Fins el 1544 fou senyoriu de la família de Pere Andrés. En 1609 al conèixer-se la notícia de l’expulsió, els moriscos d’aquesta població, juntament amb altres 10.000 de la zona, es van fer forts a La Vall de Laguar. Des de Benigembla, Agustí Messia, capità de l’exèrcit cristià, dirigí l’operació que acabà amb la revolta davant la carència de queviures. El 1676 passà a formar part del comtat de Parcent, al crear-se aquest, i posteriorment a mans de la família Cerdà.

Al terme de Benigembla es troben les restes de l’antic castell, d’origen islàmic, denominat el Castell de Pop, les restes del qual es conserven al tossal del Cavall Verd o muntanya del Pop, contrafort meridional de la Vall de Laguar, i del nord del poble de Benigembla. Amb el repartiment fou atribuït al català Pere d’Altafulla, però després recuperat per Al-Azraq. Des del 1329 fou posseït per Vidal de Vilanova i els successors. La fortalesa s’extendia entre les dos cimeres, estant sobre la més elevada, el cos principal del castell. Durant l’últim periode musulmá pertanyé a Al-Azraq, el qual ho va entregar a Jaume I el Conqueridor (Montpeller 1208 – València 1276), rei d’Aragó i de Mallorca, Comte de Barcelona i d’Urgell, i senyor de Montpeller (1213-1276), pel mig del pacte d’Alcalà de la Jovada. Més tard, Pere el Gran va ordenenar la seva destrucció, i avui queden molt pocs vestigis. Aquest castell dóna nom a la Vall de Pop. Vall mitjana del riu Xaló-Gorgos, pintoresca i amb els típics conreus de secà i regadiu. Com molts pobles de la Vall de Pop, desprès de la reconquesta, es va repoblar de camperols de les Illes Balears i Catalunya.

Tweet