La Unesco fa molts anys que s’interessa per la desaparició de la diversitat lingüística al planeta. Ja el 1993, a les beceroles d’internet, va començar a publicar el Llibre vermell de les llengües amenaçades, que incloïa una llista de llengües en perill d’extinció. La Unesco ha continuat seguint de prop aquest camp per mitjà d’una altra eina, l’Atles interactiu de les llengües del món amenaçades, publicat en paper per primera vegada el 1996. Es va actualitzar el 2001 i ara se n’ha publicat la tercera edició, en què que s’ha optat també pel format interactiu. Gràcies a l’aplicació Google Maps, la Unesco ha situat en un mapamundi les 2.498 llengües, de les 6.700 que es parlen, que tenen moltes possibilitats de desaparèixer. Del català, al mapa (també en pdf) només s’hi esmenta el dialecte alguerès, l’únic que entra dins els criteris aplicats per la Unesco per determinar les llengües o variants que tenen amenaçat el futur. A l’atles s’explica el fenomen de l’extinció de llengües i es determina quin grau de perill presenta cadascuna (extintes, en perill crític, en perill greu, en perill o vulnerables), en quins llocs es parlen i amb quina proporció. Segons la Unesco, 233 llengües s’han extingit des de 1950. I una fa ben poc: amb la mort de Marie Smith Jones, l’any passat, va desaparèixer l’últim parlant de l’eyak d’Alaska.

Estadísticament, l’Índia, els Estats Units, el Brasil, Indonèsia i Mèxic són els països que tenen més llengües en perill, en contrast amb Papua-Nova Guinea, el país que té la diversitat lingüística més important del món (se n’hi parlen més de vuit-centes) i que, proporcionalment, és el que té menys llengües en perill. La Unesco també recorda que una llengua pot tornar a revitalitzar-se. Com el cornuallès, una llengua celta parlada al sud-oest de la Gran Bretanya fins el segle XVIII. Des del 1920, gràcies a l’esforç d’uns quants entusiastes, s’ha intentat recuperar.